Dr. Jaume Suau i Puig

*Agraïm a Jaume Suau que ens hagi fet arribar una síntesi de la seva intervenció a la jornada del GRENPoC*

La intervenció es centrarà en una reflexió sobre la línia de recerca que fa temps que estic desenvolupant sobre l’anàlisi històrica del present. Aquesta recerca s’inicià quan esclataren els conflictes que portaren a la desintegració de l’antiga Iugoslàvia. Llavors em vaig interessar per entendre i per explicar als meus alumnes uns fets tan traumàtics.

Tres són els objectius de la xerrada: Primer, comentaré l’interès de l’estudi històric del present; segon, exposaré què significa “pensar” i “explicar” el present en clau històrica, i, tercer, em referiré al pes real que té el passat en el present.

Primer. Un indicador de l’interès del passat en l’estudi del present el trobem en la quantitat d’obres aparegudes en els dos últims anys que, sense ser majoritàriament d’historiadors, emfatitzen la perspectiva històrica com a eina essencial de la seva metodologia de treball. La idea compartida és que el coneixement de les arrels dels fets investigats és important per entendre’ls i explicar-los.

Segon. Nivell metodològic. Les bases de l’anàlisi del present en clau històrica són diverses i gairebé les mateixes que s’haurien de fer servir per a la recerca del passat:

• Partir d’una visió global i totalitzadora. És imprescindible conèixer com funciona –en la seva globalitat i complexitat– la unitat d’anàlisi escollida [Estat, col·lectivitat ...] dins de l’escenari del món actual. Dins d’aquests marcs, esbrinarem com es relacionen els fets, els processos i les problemàtiques per les quals ens interessem. Per entendre el món posterior a la fi de la Guerra Freda ens haurem d’inspirar no tan sols en les obres dels historiadors, sinó que també caldrà conèixer les aportacions provinents d’altres camps disciplinaris.
• Contextualitzar els fets en el temps (quan s’esdevé i evoluciona el cas investigat) i en l’espai (àrea geopolítica dins la qual es situa).
• Pensar en termes de llarga durada. Cal buscar la lògica històrica subjacent als fets estudiats. En la seva evolució, haurem d’establir els elements de continuïtat i els de canvi.
• Establir relacions de causa-efecte, però procurant no caure ni en el reduccionisme ni en el determinisme, ni en plantejaments teleològics.
• Cercar la singularitat, el que caracteritza el cas estudiat, sense menysprear trobar la relació entre allò que és singular i allò que és general. Destacar la importància, la transcendència real del que s’investiga.
• Fer una anàlisi històrica comparada, per buscar les semblances i les diferències entre els fets actuals i els del passat i entre experiències històriques d’unitats d’anàlisi diferents.
• Identificar els actors, els protagonistes principals, tant els interns com els externs (quan l’estudi es centra en un país, Estat o societat concrets).
• Contrastar una diversitat de fonts. No excloure la possibilitat de crear fonts (enquestes orals, reculls de testimoniatges ...).
• No perdre de vista que la funció de l’historiador que s’ocupa del present no és preveure el futur, sinó entendre el present, el que està passant, el que viu directament l’analista històric, a la llum del passat.

Tercer, respecte del pes real del passat, els interrogants més interessants són: El passat condiciona el present? Quin pes té en el present? És determinant? És possible contrarestar el llast del passat?

Davant aquestes preguntes, trobem dues posicions:

a) Els qui consideren que el present està fortament determinat pel passat;

b) Els qui veuen que existeix la possibilitat de lluitar contra l’empremta del passat.

Dos exemples ens ajudaran a entendre la complexitat del tema. El primer, l’explicació de les desigualtats mundials i el segon, la desigualtat de gènere a la Xina.

Si analitzem la situació actual de molts països que pateixen un baix nivell de desenvolupament, pobresa i desigualtats extremes, podem assenyalar elements que actuen des de fa molt temps i considerar que és conseqüència de la cultura de les poblacions –que seria incapaç de superar els reptes de la modernització–, de l’herència colonial, de la naturalesa dels règims que s’imposaren amb les descolonitzacions (mala governança interna, sovint amb suport extern), o, per contra, també podem atribuir un paper molt més rellevant als condicionants del món actual: els qui manen al món no tindrien cap interès en el desenvolupament adient d’aquests estats, perquè la seva dependència juga al seu favor. No seria, doncs, més raonable considerar que tots els factors adduïts són importants per explicar les desigualtats mundials?

Quan a les fortes desigualtats de gènere que es constaten avui a la Xina [cap dona al Comitè permanent del Buró polític, del PCX; tan sols un 4,9% de dones a l’Assemblea Nacional Popular avui, quan al 1973 el percentatge era molt superior, d’un 10,3%; l’existència de fortes pressions perquè les noies es casin joves; l’elevat nombre de dones amb estudis superiors que abandonen el mercat de treball i exerceixen de mestresses de casa, la qual cosa ha fet caure, en part, la taxa d’activitat femenina entre 1991 i 2013]. L’explicació rau en la persistència d’una pressuposada “cultura tradicional xinesa”, que hauria persistit malgrat els canvis associats amb la revolució xinesa i el règim comunista, o, més aviat, en les necessitats que imposa la forta competència laboral dins dels canvis recents que acompanyen la modernització del gegant asiàtic i que, en aquest cas, portaria moltes dones a “sacrificar-se” en benefici del marit per afavorir que aquest lluiti amb millors condicions en el mercat de treball?

*Vegeu aquí el text complet amb anotacions i bibliografia*