Fa quatre anys se li va dedicar una jornada acadèmica. Ara els professors Álvaro i Sabata editen les intervencions que s’hi van fer. Són perfils sobre el personatge i sobre la seva obra. Els escriuen amics i coneguts, periodistes i acadèmics. Destaca la breu semblança biogràfica que apuntala Pelai Pagès. Llegits tots junts valen com una aproximació per comprendre un personatge que fascina per l’heterodòxia –caracterització d’Agustí Pons– i que “no es conforma amb la primera explicació, sempre suggereix altres possibilitats, altres versions” (ho diu Álvaro). És així com amb un estil peculiar, sense èmfasi, amb originalitat, va qüestionar algunes interpretacions sobre quina mena de país som. Qui sap si la clau sigui la matriu sociològica del seu pensament: “La moral del menestral com a ésser lliure de fet”, per dir-ho ara amb paraules d’Antonio Baños. La relectura de la seva obra evidencia, com esquematitza J.M. Casasús, que va practicar un periodisme dissident.

Després d’haver estat empresonat a la primera postguerra, va exiliar-se a la França alliberada del nazisme. Col·labora al Combat de Camus i escriu els primers llibres. Però va ser sobretot a Amèrica, a Mèxic i als Estats Units, on va passar la temporada d’exili més llarga fins que a mitjans dels seixanta torna per primera vegada a Barcelona. Queda amb companys de presó, els escolta malparlant del règim i queda desconcertat perquè sembla que tot ha canviat, però tot segueix igual. “Els mateixos cabrons només que se’ls han descolorit les camises”. Als setanta, quan s’instal·la aquí definitivament, viurà l’època més fecunda com a figura i com escriptor. Alhora que fa amistat amb Joan de Sagarra, a qui Francesc Canosa entrevista al llibre, Alba col·laborava en premsa i publicava llibres sobre la tradició marxista del país i la seva singular notícia de Catalunya.

Una tria de la seva obra publicada en llibre constitueix la segona part del volum Víctor Alba. El cronista revoltat .El lector queda una mica fora de lloc perquè no s’especifiquen els criteris de la selecció, però hi ha pàgines molt interessants: pinzellades autobiogràfiques, una estirada d’orelles als qui atorgaven una presència tòxica als polítics de l’exili, una anàlisi breu i demolidora sobre com el franquisme havia naturalitzat la corrupció i destaquen 80 pàgines del seu assaig Cataluña de tamaño natural (1975). Em quedo amb uns fragments sobre la burgesia catalana de Catalunya sense cap ni peus (1971): “Sabem del cert el que va deixant de tenir i aviat no tindrà en absolut: la primacia econòmica d’Espanya, a la qual estava acostumada”.