El professor Jonh Greville Agard Pocock, nascut a Londres el 7 de març de 1924, va morir a Baltimore, Maryland, el 12 de desembre. Era a prop de celebrar els cent anys i era encara professor emèrit Harry C. Black d'Història a la Universitat Johns Hopkins. Abans de traslladar-se als Estats Units el 1965, el professor Pocock va viure a Nova Zelanda des que tenia tres anys, on va llicenciar-se i doctorar en història a la Universitat d'aquell país. Va ser reconegut arreu del món pels seus escrits històrics sobre el pensament polític i intel·lectual. En particular, el professor Pocock era conegut pels seus estudis sobre el republicanisme en el món occidental i sobre l'obra d'historiadors de la Il·lustració com ara Edward Gibbon. Entre els seus llibres, destaquen Virtue, Commerce, and History, The Machiavellian Moment, Politics, Language, and Time, The Ancient Constitution and the Feudal Law, Barbarism and Religion i Political Discourse in Early Modern Britain. Va ser guardonat amb el Premi Lippincott, el Premi Jacques Barzun i el Premi de l'American Historical Association's Award for Scholarly Distinction, a més d'esdevenir Oficial de l'Orde del Mèrit de Nova Zelanda. Era membre de la British Academy, la Royal Historical Society i l'American Philosophical Society. En l'obituari del The New York Times, Neil Genzlinger destaca que, per a Pocok, “el primer pas per entendre els esdeveniments del passat és identificar el seu context lingüístic i intel·lectual”, que és el que ens aporta la temporalitat. La historiografia postmodernista va adoptar aquesta màxima com a dogma.

Arno Joseph Mayer va néixer a Luxemburg  el 19 de juny de 1926 i va morir al comtat de Mercer, NJ, el 19 desembre. Era professor emèrit de la Universitat de Princeton. El 1941 va traslladar-se als Estat Units amb la seva família, tots ells jueus, fugint del nazisme. Educat al City College de Nova York i a la Universitat de Yale, va ser catedràtic de la Universitat Wesleyana (1952-1953), Brandeis (1954-1958), Harvard (1958-1961) i Princeton (des del 1961). És conegut que s'autodefinia com un historiador "marxista dissident d'esquerra", que va centrar-se en l'estudi de la història política, especialment la diplomàtica, de l'Europa del segle xx, el significat de l'Holocaust i la teoria de la modernització del període 1914-1945, que ell va batejar com "La crisi dels Trenta Anys". Entre els seus llibres, destaquen: Political Origins of the New Diplomacy, 1917-1918,  Politics and Diplomacy of Peacemaking: Containment and Counter-Revolution at Versailles, 1918-19, The Persistence of the Old Regime: Europe to the Great War, Why Did the Heavens Not Darken? The "Final Solution" in History i The Furies: Violence and Terror in the French and Russian Revolutions. Enzo Traverso va escriure el febrer d'enguany un llarg article, publicat a The New Statesman, en què afirma que Arno pertany a la generació d'historiadors (George L. Mosse, Raul Hilberg, Peter Gay i Fritz Stern, entre d'altres), que van néixer a Europa entre la fi de la Primera Guerra Mundial i l'ascens de Hitler al poder, arribant a la maduresa durant la Segona Guerra Mundial. Els cataclismes del segle XX van forjar el seu habitus mental i van proporcionar-los un agut sentit de la història. Per a ells, la història no és un objecte de contemplació pacífica i desconnectada; és un àmbit de bifurcacions sobtades, de viratges inesperats que trenquen continuïtats i ho canvien tot. També és un àmbit de tragèdia humana, concloïa Traverso. Avui que el conflicte israelianopalestí ha retornat amb crueltat i violència, convé llegir Arno, que un jueu força hererodox i polèmic.

.